PATOLOGIA AUDITIVA D'OÏDA INTERNA

A continuació, descriurem les patologies més freqüents d'oïda interna.

1. Patologia o Síndrome de Ménière

Aquesta malaltia afecta a l'oïda interna, suposa un trastorn d'aquesta en el qual es produeixen canvis del llindar auditiu del pacient, vertigen, acufens i sensació de taponament. Això és produeix per l'increment del líquid endolimfa que fa que s'incrementi la pressió de l'oïda interna. Els vertigens poden aparèixer sobtadament, el pacient experimenta una sensació de caiguda. 

En quan a la variabilitat dels llindars d'audició, ens referim a l'aparició d'hipoacúsia, aquesta sol ser de tipus progressiu, de manera que a mesura que empitjora la malaltia s'incrementa el grau d'hipoacúsia.

Els acufens, per regla general, precedeixen a la sordesa i als vertigens. En un principi la sordesa afecta a una sola orella, però generalment passa a les dues, convertint-se així en hipoacúsia bilateral.

2. Laberintitis

Aquest tipus de malaltia pot rebre altres noms com laberintitis infecciosa, neuronitis vestibular o laberintitis serosa.

La laberintitis és una infecció que consisiteix en l'irritació de l'aparell intern de l'orella o laberint. Habitualment s'ocasiona per la infecció a través de bacteris o virus, i sol ser secundària a una infecció d'orella o d'una sinusitis, que no han estat ben tractades. No obstant, poden existir altres causes com la presència d'un colesteatoma, al·lèrgia, i inclús com a conseqüència de determinats medicaments.

Existeixen diversos factors que incrementen el risc de patir laberintitis, entre els que destaquem els següents:

• Infecció respiratòria o de l'orella i malaltia viral recent.
• Utilització de determinats medicaments, com l'aspirina.
• Estrès i fatiga.
• Precedents d'al·lèrgia.
• Fumar.
• Consumir alcohol en grans quantitats.

Aquesta inflamació del laberint es manifesta, principalment, a través de signes d'alteració del sentit de l'equilibri o vertigen, alteracions en els moviments oculars (nistagmus), marejos, pèrdua parcial d'audició, nàusees i vòmits, brunzits i pèrdua d'audició en les orelles.

​3. Neurinoma de l'acústic o Schwanoma vestibular  

El neurinoma de l'acústic és un tumor benigne que afecta al nervi estatoacústic i, habitualment, sol malmetre una de les branques, la del nervi vestibular. Pel que diversos autors consideren que la denominació més apropiada per aquest tumor sería neurinoma del nervi vestibular o Schwanoma de l'acústic

​Existeixen dos tipus de neurinomes, el neurinoma esporàdic i el neurinoma hereditari. El primer sol afectar només a una orella, essent el més freqüent i manifestant-se entre els vint i els cinquanta anys. En canvi, el segon acostuma a ésser bilateral, sorgint en pacients amb neurofibromatosi, detectant-se desde edats més precoçes.

​Aquest tipus de tumor és de creixement lent (aproximadament 0,3 cm. l'any), exceptuant circumstàncies concretes que provoquen el seu augment de tamany ràpidament, com per exemple una hemorràgia intratumoral.
​
Els símptomes que presenta aquest tipus de tumor es trobaràn en funció del seu tamany:

• Tumors petits: situats en l'interior del conducte auditiu intern (CAI), provoquen pèrdua d'audició i acufens, a més d'inestabilitat i vertigen. 

• Tumors mitjans: creixen a l'exterior del CAI sense comprimir el tronc encefàlic, provocant, a més dels símptomes anteriors, paràlisi facial unilateral, visió doble, alteracions de la sensibilitat i problemes al caminar, com efecte de la pressió de les estructures pròximes.

• Tumors grans: comprimeixen el tronc cerebral causant, a més dels símptomes anteriors, mal de cap, deteriorament de l'agudesa visual i inclús alteracions de la personalitat, podent arribar a la mort, ja que poden afectar a les estructures fonamentals per a la vida.

 
En quan al seu tractament, existeixen tres vies per a realitzar-lo: la cirurgia, la radiocirurgia i l'abstenció terapèutica.

L'el·liminació del tumor a través de la cirurgia és el tractament més acceptat avui dia. existeixen diverses tècniques quirúrgiques, que es trobaràn més o menys indicades segons el tamany del tumor, així com el grau de pèrdua auditiva.

En segon lloc tenim l'anomenada radiocirurgia, que és una alternativa a la cirurgia. No es tracta d'extirpar el tumor sinó que s'el somet a una radiació que estanca el seu augment. La gran majoria d'especialistes coincideixen en que és una tècnica indicada exclusivament en pacients amb els següents casos:

• Greus problemes de salut o d'edat molt avançada.
• Amb tumors en ambdues orelles.
• Amb sordesa de l'orella oposada a la del tumor.
• Que rebutjin la tècnica quirúrgica.
• Reaparició del tumor postcirurgia.

 
Per últim, la tercera opció radica en l'abstenció terapèutica, és a dir, no fer res. Tot i que vigilant el tumor de ben aprop. Aquesta opció se sol utilitzar en pacients d'edat molt avançada amb un tumor molt petit i sempre, per suposat, després d'haver ofert al pacient i a la seva família qualsevol alternativa possible.